La Mireia Carbó inaugura el curs al IES Jonqueres de Sabadell

Ahir va ser un dia especial pels alumnes de batxillerat del IES Jonqueres. Després del pati, trencant la rutina de les classes, la cuinera Mireia Carbó va impartir la conferència inaugural de batxillerat del curs 2008-09.

De forma totalment desinteressada, la Mireia va estar més d’una hora xerrant amb els alumnes, animant-los a seguir els estudis i a treballar fort per aconseguir els seus objectius. Va explicar-nos la seva experiència personal, tan a nivell d’estudis com a nivell professional, i ens va confessar que l’esforç i la dedicació són els grans secrets per a l’èxit que ha assolit en el món de la cuina.



Qui conegui la Mireia, de seguida s’imaginarà quin clima es va crear a la sala: alumnes expectants, escoltant amb atenció les seves explicacions i rient les bromes i acudits amb “moraleja” que intercalava entre anècdota i anècdota. Amb un llenguatge clar i directe, la Mireia es va guanyar els alumnes alhora que transmetia perfectament el missatge que havia vingut a donar: estudia, treballa, apassiona’t i la vida et recompensarà l’esforç!

L’etapa de batxillerat és una de les més importants a la vida d’un estudiant. Al final, haurà de prendre una de les decisions que marcaran més el seu futur com a estudiant i com a professional dins el món laboral: què fer després del batxillerat? Exemples com el que ens va donar ahir la Mireia ajuden a prendre aquesta decisió tan important. D’altra banda, també animen a estudiar a tota una colla de joves que, malauradament, a vegades no reben tot el suport que necessiten per a seguir estudiant i lluitant pel seu futur. Estic segura que la xerrada d’ahir els haurà fet reflexionar ja que... la Mireia també va haver de treballar per pagar-se els estudis, oi?

Al final de la xerrada, mentre alguns alumnes il·lusionats ja miraven d’organitzar una anada a les classes de la Mireia al Caprabo, encara hi va haver temps per a preguntes més compromeses (li van demanar la opinió sobre la thermomix, la polèmica entre els cuiners catalans o si preferia la cuina francesa o la catalana! je je je...). Després de signar uns quants llibres pels profes, la Mireia es va acomiadar de l’Insitut amb l’agraïment sincer de part de tots i amb el meu en particular.

MOLTES GRÀCIES, MIREIA!

Quallada de Soja, Cafè i Melmelada Light

Després de l’últim semifred hiper calòric, avui tocava posar alguna recepta més lleugera... Aquesta quallada es pot fer tan light com es vulgui utilitzant edulcorant, melmelada light i llet de soja o de vaca desnatada:


Aquest tipus de postres admet moltes variacions: canviar els gustos de les melmelades, posar ColaCao enlloc de cafè, o fins i tot utilitzar llets de soja que ja porten algun gust incorporat (xocolata, vainilla, maduixa...). Light, fàcil i amb múltiples opcions. Què més voleu?

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la Matagalls-Montserrat, una caminada força coneguda que consisteix en anar des del Matagalls fins a Montserrat en menys de 24 hores. En total, 84km de recorregut i un desnivell acumulat de 6000m que es fan majoritàriament de nit. Enguany ja és la XXIX edició! A casa, els meus pares són força aficionats a fer-la cada any (tot i que quan la vaig fer jo vaig pensar “mai més!”) i en aquesta ocasió em vaig oferir per fer-los el seguiment. Preveient que dormiria poc, vaig pensar... les quallades d’avui, que siguin de cafè! ;)


Aquí teniu la recepta:

Ingredients: (per a 4 quallades)

· 500ml de llet de soja
· 4 cullerades soperes de melmelada light
· 2 cullerades soperes rases de cafè soluble
· Edulcorant líquid
· 1 sobre de quallada Royal

Preparació:

Posar una cullerada de melmelada dins de cada got.
Dissoldre el sobre de quallada en una mica de llet freda. Posar la resta de la llet i el cafè soluble en un cassó al foc fins que bulli. Abocar-hi la quallada i quan bulli, apartar-ho uns segons del foc, tornar-ho al foc i deixar que trenqui el bull. Treure-ho del foc, afegir unes gotes d’edulcorant i repartir dins els gots, vigilant que no es barregi amb la melmelada. Deixar refredar i reservar a la nevera fins que qualli, unes 4 hores.

Bon profit!

Semifreddo di Amaretti Farcito al Pistacchio

Diumenge va ser l’aniversari de l’Olga, la meva fillola, que ja té 6 anys! Per celebrar-lo ens van convidar a sopar amb un pica – pica boníssim preparat amb l’ajuda de l’Aina i de l’Olga mateixa. Aquestes nenes seran unes grans cuineres! De postres, com que les havia de preparar amb molta antelació, vaig portar aquest gelat “tunejat” de tres capes:




Vaig triar una recepta que em permetés tenir-la a punt abans de marxar a Ordesa i que fos alhora un pastís per bufar les espelmes. I què millor que un gelat “tunejat”?

La recepta és de la revista Sale&Pepe, una revista italiana que he conegut gràcies a la Gemma de Bcnmonamour, ja que ella hi dedica una recepta gairebé cada mes. Aprofitant el meu viatge a les Dolomites, em va demanar que li portés l’últim exemplar i la vaig trobar tan interessant que també me la vaig comprar per mi! Una de les seccions estrella del mes d’agost anava dedicada als gelats, amb receptes elaborades a partir de gelats comprats i combinats amb altres ingredients, per tal de variar-ne el gust i la presentació. Les propostes eren molt suggerents: Effetto marmorizzato, Baci di meringa e gelato al cioccolato, Golosità en tazza, Brioche ripiena con salsa al caramello, Spicchi multicolori di fruta al gelo... Enteneu ara per què me l’havia de comprar????



A la recepta d’aquest semifred apareix un ingredient típicament italià: els amaretti. Són unes galetes d’ametlla molt semblants als nostres ametllats (aquelles galetes rodones amb una ametlla al mig, les Birba són boníssimes!). Jo he fet el semifred amb els nostres ametllats.

Aquí teniu la recepta:


Ingredients:

· 400g de gelat de vainilla
· 150ml de nata líquida per muntar
· 80g d’amaretti
· 100g de festucs pelats
· 30g de sucre en pols

Preparació:

Triturar els amaretti amb la picadora del túrmix i barrejar-los amb el gelat. Abocar la meitat del gelat dins un motlle allargat de 18x8cm folrat amb paper film. Reservar al congelador el motlle i l’altre meitat del gelat.
Triturar els festucs i el sucre amb la picadora del túrmix. Muntar la nata i barrejar-la delicadament amb els festucs. Abocar-ho sobre la primera capa de gelat i tornar-ho a posar al congelador unes dues hores.
Passat el temps, acabar d’omplir el motlle amb el gelat de vainilla restant i tornar-ho al congelador.
Al moment de servir, desemmotllar el gelat i decorar-lo amb festucs picats i amaretti petites. Servir ràpidament.

Bon profit!

Gaspatxo de Tomàquet i Maduixots

Amb aquesta recepta, continuo amb la tradició de les receptes de la revista Descobrir Cuina, ja del mes de setembre. Alhora, amb la mateixa recepta participo al HEMC d’agost - setembre, una altra de les cites que sempre m’agrada complir:


L’Aida i l’Irene del blog With the hands in the dough han triat el tomàquet com a tema del mes per aquest HEMC. Gairebé ja m’havia decidit a participar fent una melmelada de tomàquet quan em va arribar la revista Descobrir Cuina del setembre i, precisament, hi havia una recepta de postres amb tomàquet! Quina casualitat :)

La recepta és de la secció de postres que elabora cada mes en Jordi Roca. En aquesta ocasió, presenta versions dolces de plats clàssics internacionals i proposa un refrescant gaspatxo de tomàquet i maduixots, un guacamole amb llima i pinya cremós i un chutney de mango i iogurt d'ovella aromàtic. Citant textualment la revista, aquest gaspatxo dolç és una revisió del gaspatxo clàssic, en el qual es modifica la sal pel sucre i es proposa afegir-hi tomàquet com a fruita, igual que s'hi posen els maduixots.

Avui, tot just arribant del Pirineu on hem passat el pont de l’11 de setembre, m’he decidit a preparar aquest plat com a comiat a la calor de l’estiu. Ens l’hem pres per berenar, un bon moment per degustar aquests plats salats en versió dolça que no acabem de situar ni a les postres ni als entrants... Ens ha agradat molt ja que l’hem trobat refrescant, original i també adequat per prendre com a postres lleugeres d’un àpat d’estiu. El repetiré segur!

Aquí teniu la recepta:


I no em puc estar de posar unes fotos d'aquests dies a Ordesa, una de les valls més boniques del Pirineu:




Ens ha caigut la primera nevada de la temporada!

Confitería Camilo de Blas

Una altra visita que volia fer durant el viatge a Astúries era a la històrica pastisseria Camilo de Blas, fundada el 1827 a León i traslladada a Oviedo el 1914. Aquesta botiga és, des dels seus inicis, un establiment d’ultramarins que al llarg dels anys ha anat venent les delicatessen gastronòmiques de moda. Actualment, és coneguda per la bellesa del seu local i, sobretot, per haver creat els famosos Carbayones:



Aquests pastissets es poden trobar a tot Astúries, però l’autèntica recepta continua sent un secret molt ben guardat a can Camilo de Blas. Són un caneló de pasta de full farcit de massapà, recobert de yema i acabats amb una glaça de sucre. Simplement deliciosos!

Poc ens esperàvem tenir la sort de conèixer personalment el besnét del fundador de la botiga. Segueix sent un De Blas, ja que la botiga ha anat passant de generació en generació. La seva passió pel negoci familiar explica l’estat de conservació de l’establiment, cosa que el converteix en un autèntic museu vivent: les prestatgeries, el taulell de marbre d’una sola peça, la caixa registradora, les balances... tot es conserva exactament igual que quan es va inaugurar el 1914.



En veure la meva afició per la pastisseria i la gran admiració per la botiga, i després de respondre pacientment a totes les meves preguntes, en José Juan de Blas ens va deixar entrar a l’obrador i ens va fer una visita guiada explicant-nos l’evolució del taller al llarg dels anys, així com una sèrie d’anècdotes i curiositats relacionades amb la botiga i el local. Al final, amb molta modèstia, ens va confessar quin havia estat l’últim famós a entrar a la seva botiga: en Woody Allen i l’Scarlett Johansson durant el rodatge de Vicky Cristina Barcelona!



Vaig quedar encantada i molt agraïda per les seves atencions, una sorpresa inesperada i molt agradable que va tornar a posar la cirereta del pastís a unes vacances de somni. Si mai aneu a Oviedo, feu una visita a Camilo de Blas i tasteu els famosos Carbayones.

No us decebran!

Copa de Pinya i Xocolata

Amb aquesta recepta inauguro la nova temporada de la Cuina de Casa. Aprofitant que a Sabadell és Festa Major, he preparat aquestes postres per prendre en una copa, que sempre fa més festa:


Per muntar la copa, cal anar alternant capes de natilles de pinya i natilles de xocolata, una mica al gust de cadascú. Com que les natilles de pinya ja les tinc explicades aquí, només poso la recepta de les natilles de xocolata:

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

· 100g de sucre
· 500ml de llet
· 30g de maizena
· 2 ous
· 60g de xocolata de postres

Preparació:

Dissoldre la maizena en una mica de llet. A part, batre els ous i barrejar-los amb la maizena ja dissolta.
Posar en un cassó al foc la resta de la llet, el sucre i la xocolata, remenant fins que es fongui la xocolata. Quan estigui ben calent, apartar del foc, afegir la mescla d’ous amb maizena i remenar. Tornar a posar-ho tot al foc, remenant sense parar fins que arrenqui a bullir. Treure la crema del foc i reservar.
Muntar la copa alternant capes de les dues natilles. Reservar a la nevera i servir ben fresquet, decorat amb una rodanxa de pinya.

Bon profit!

PD: Je je je, últimament tinc sorpreses molt agradables amb els mitjans de comunicació: el dijous passat, en el programa El món a RAC1 van comentar de passada el blog La Cuina de Casa. No en sabia res i va ser tota una sorpresa! Em va fer molt il·lusió, llàstima que la crònica no és gaire fidel a la filosofia del blog... el restaurant de l'Arguiñano és l'únic restaurant que surt en tot el blog! Però tan és, estic igual de contenta, moltes gràcies a tot l'equip del programa!!!

Per si ho voleu escoltar, no dura ni un minut...

Jatetxea Karlos Arguiñano

De camí als Pics d’Europa vam fer una parada a Zarautz ja que teníem taula reservada al restaurant Karlos Arguiñano des de feia un mes. Menjar aquí em feia molta il·lusió degut a les hores que he passat veient cuinar a l’Arguiñano, escoltant els seus consells i rient els seus acudits. Encara recordo quan l’Eva Arguiñano també sortia al programa i cada dijous cuinaven junts una recepta de postres. Era el meu dia preferit!


El restaurant no té cap pretensió; tot i tenir menú degustació, és molt casolà, assequible i alhora d’una qualitat inqüestionable. El tracte amb el client és molt agradable i fan que de seguida et sentis com a casa. A més, ens va tocar una de les millors taules, precisament a la cantonada que es veu des de fora, davant dels finestrals amb vistes a la platja de Zarautz.

Superant la vergonya que em feia, vaig preguntar si hi havia l’Eva Arguiñano, ja que m’hauria encantat conèixer-la i demanar-li que em signés un dels seus libres... però no vaig tenir sort :( Així tinc l’excusa perfecte per tornar-hi i intentar-ho un altre cop!

El menú degustació que vam fer va ser el següent:

D’entrants, uns gotets de gaspatxo i un formatge fresc aromatitzat amb herbes:



Amanida de bonítol amb vinagreta de mòdena:


Ravioli de porros i foie amb salsa d’espinacs:


Orada a la sal sobre ceba tendra i espàrrecs de marge:


Ànec saltejat amb ceps i salsa de gerds:


Com és natural, jo volia tastar totes les postres de l’Eva, de manera que vam canviar les postres que entraven amb el menú per una degustació de postres:


Els plats del tast de postres van ser un sorbet de gerds sobre una teula d’ametlla, delicioses les dues coses; un sorbet de kiwi molt refrescant, amb un regust a menta deliciós; una tarta de prunes i flam "patissier" celestial; un granissat de menta amb gas, sorprenent i “xispejant”; un cruixent de taronja que, a part de decorar, era boníssim; un “petisús” farcit de crema i taronja confitada sobre salsa de xocolata, sublim tot el conjunt; fruitetes amb mousse de iogurt, esponjós i molt gustós; un “guirlache” amb gerds boníssim però massa petit; i tot el plat decorat amb un cordó de mel aromatitzada amb vainilla:


En resum, si aneu a San Sebastián, val la pena deixar-se caure a can Arguiñano per fer-hi un àpat boníssim, sense les pretensions d’altres restaurants amb més renom del País Basc, mentre gaudiu de la tranquil·litat i d’unes bones vistes sobre la costa cantàbrica. A mi me’n quedarà molt bon record.

Nosaltres repetirem segur!

Vacances III: Pics d’Europa

Quina pena, ja s’han acabat les vacances :( Sort que han anat molt bé i ens en quedarà un bon record...

En els propers posts explicaré amb més detall les nostres visites a ca l’Arguiñano i a can Camilo de Blas, les estrelles gastronòmiques d’aquests dies; avui, tinc el temps just per resumir la resta i penjar quatre fotos que acabo de descarregar de la càmera.

Les famoses Casadiellas són un dolç típic d’Astúries fet amb pasta de full farcida de nous, que es pot fregir o coure al forn:


Els horreos, típics de tot el nord:


Astúries és ple de paisatges de mar i muntanya amb tots els colors de l’arc iris:


Fent la Senda del Oso en bicicleta, una via verda molt famosa i concorreguda a prop d’Oviedo:


Vam fer un curs de surf a Avilés amb l’Eduardo, de l'Escuela de Surf Xagó. Per ser el primer cop, el Pol se’n va sortir força bé; jo només vaig fer de reportera, que a l’aigua sóc “una miedica y una friolera”:


També vam visitar diverses zones d’escalada esportiva. En general, vam trobar que hi ha poques ressenyes publicades i l’única manera d’informar-se és preguntant als escaladors locals. Vam tenir la sort de conèixer en Loren, equipador de Cabrales, que ens va ensenyar l’escola d’Arenas i ens va prometre que ens farà arribar informació sobre l’escalada de tot el Concellu de Cabrales. Si mai us interessa, ja ho sabeu ;)


He deixat pel final l’estrella del viatge: el Naranjo de Bulnes o Picu Urriellu. No tinc paraules per descriure què vaig sentir veient-lo de prop i arribant al cim... Vam pujar per la via Pies Fríos, molt recomanable per catar la roca del Picu i aprendre a autoprotegir-se en els típics “canalizos” de la paret. Trepitjar el cim va significar acomplir un somni llargament desitjat. A més, vam tenir la sort de coincidir amb tres persones rellevants i molt vinculades als Pics d’Europa: l’Ana, la dona amb més ascensions al Picu (64 amb les dues, DUES!, d’aquell dia), el César de Prados, autor del llibre 50 Excursiones por los Picos de Europa. Macizo Oriental i l'Alberto Mediavilla, ex-guarda del refugi Vega Urriellu i guia professional. El retorn fins el refugi vorejant les quatre cares del Picu es va convertir en una classe magistral dels diferents itineraris i la seva història a mida que els anàvem veient des de sota. Conèixer aquestes persones va col·locar la cirereta del pastís a una ascensió que recordaré tota la vida.





La resta de les vacances, ben aviat!

PD: Com ja vaig comentar, a l'Espai Internet del Telenotícies Migdia del passat 24 d’agost van fer un mini reportatge sobre la cuina d’estiu i van comentar algun dels gelats que tinc penjats al blog. Em va fer molta il·lusió sortir per TV3, encara que només fossin 10 segons :) Moltes gràcies a l’equip del programa!

Aquí teniu el vídeo per si el voleu mirar...